És llarg, però us explicaré la meva història després d’uns mesos desconnectat i el motiu de perquè us l’explico! (Per a qui l’interessi)

El passat 21 de novembre vaig patir un accident de moto que no va ser culpa meva. Vaig marxar en ambulància i al principi semblava que no havia estat res. Pero cada cop em trobava pitjor de dolor, marejos i vertigens.

Vaig tornar a l’hospital amb mans i peus adormits i molt dolor cervical. Em van punxar una via amb medicació i em van enviar a casa.

Aquella nit a les 3 de la matinada Vaig sentir una fiblada cervical com si m’haguessin clavat un ganivet al coll. No en podia moure, no em podia aixecar.

Vaig marxar en taxi, sol, a l’hospital. Allà van tornar a posar-me medicaments i em van ferr radiografies i un tac i van veure que se m’havien mogut dues vèrtebres.

Van decidir ingressar-me i que necessitava una ressonància. El dolor anava en augment i amb la ressonància feta, la tecla va dir que no es podia fer càrrec de la meva lesió. Tenia una hernia que apretava la medula espinal, una protusió i un hematoma a la columna i la medula espinal bastant unflada.

Em van derivar a l’Hospital de Terrassa on semblava que amb cortisona i medicació podrien tractar-me tot sense necessitat d’intervenció quirúrgica.

Tot es complica quan al cap d’uns dies ingressat a Terrassa m’apareix un “clonus” a la mà esquerra, amb pèrdua clara de força, mobilitat i signe evident d’afetació medular.

Llavors em programen una altra ressonància magnètica pel dia següent al matí que detecta que tinc un disc intervertebral esmicolat que necessita intervenció quirúrgica urgent i m’han de traslladar a la UCI de l’Hospital General de Catalunya fins als dia de l’operació que seria dilluns 10 a les 19:00. Al final però me l’adelanten a les 11:00 perquè el dia abans començo a perdre força i mobilitat a la cama esquerra.

L’operació va anar molt bé i vaig seguir ingressat fent neuro-rehabilitació per intentar recuperar el 100% de la força i mobilitat de la mà esquerra. No m’ho garantien, ni la sensibilitat ni la força de la mà i braç esquerra. Lògicament estic lluitant i treballant de valent amb la neuro-rehabilitació per recuperar-me.

El destí ha tirat una moneda a l’aire i m’ha donat una segona oportunitat. Vaig tenir sort que el disc intervertrbral s’esmicolès i no em tallés la medul·la espinal perquè m’hauria deixat tetraplègic. Paraules textuals del neurocirugià. Es veu que, al 50% s’esmicolen i al 50% fan de ganivet amb la medula.

Vaig estar 26 dies ingressat en 3 hospitals diferents. Em va tocar tornar aprendre a caminar, amb 34 anys, amb un caminador i l’ajuda de la gent que m’estima i m’envolta. La meva estimada Sandra Coloma Santos, els aliguers i aligueres com l’Oriol Sánchez, Javier Muniain, Joan Adserà, Oscar Princep, Nin, Oriol Peiró, Ricard Boronat, Asun, l’Ana, i d’altres, gent del partit com Dídac Nadal, David Bonvehí, Juanchu Gonzalez, Oriol Vázquez, amics com Dani Ibáñez, David Jimenez o Silvia Petit, i tota la meva familia, la política i la de sang, Ricardo, Isabel, Quique, Papá, Mamá, Ruben Lozano, Judith Cepero, David Alvarez Calvillo, Silvia Nuñez, Matilde Santos, Blanca Santos, Dani Coloma i moltes i molts altres que segur que em deixo.

He hagut lluitar contra molts bloquejos mentals que m’impedien caminar i ara camino amb pals de marxa nòrdica o una crossa.

El dolor neuropàtic és, literalement, una puta merda. Així de clar.

El 24/12 em van donar l’alta de l’HGC i el 2 de gener vaig ingresar a la clínica Guttmann a on vaig estar ingressat un mes, fins l’1 de febrer. Allà he conegut gent meravellosa, metges increíbles i rehabilitadors que sempre, absolutament, sempre, t’atenen amb un somriure.

Ara camino bé amb ajuda de la crossa o els pals, tinc la vufeta afectada, dues vèrtebres tocades i la mèdul.la encara funciona malament pel costat esquerra i tot i això estic content i determinat a tornar a portar (algun dia), la meva estimada àliga, si els metges m’ho permeten. Em queden proves, rehabilitació i metges per visitar, però estic content i molt disposat a aprofitar aquesta segona oportunitat que algú m’ha donat.

Perquè us explico tot això? Per que els nervis i l’angoixa que passo explicant-ho em provoquen dolor, així que si em trobes pel carrer o em veus, no em preguntis per la meva lesió, abraça’m, convida’m a una birra sense alcohol o un cafè amb llet descafeïnat i parlem de Tarragona, del nàstic, de política o del que vulguis, però no del que m’ha passat. Això m’ajudarà a recuperar-me abans.

Gràcies infinites a totes i tots els que us heu preocupat per mi durant aquests mesos, preguntant per mi a la Sandra o enviant-me missatges, perdoneu si no he contestat algun. He descobert que m’estima moltissima gent i tinc ganes de viure aquest “Bonus Track” amb totes i tots vosaltres!

Us estimo!

I gràcies infinites a l’Institut Guttmann, Hospital General De Catalunya, l’Hospital de Terrassa i l’Hospital de Santa Tecla, així com els metges Dr.Español, Dr. Cabiol, Dr, Izquierdo, Dr. Portell, Dra, Soler, Dra. Castaño i totes i tots els que m’han ajudat!